Les passions, segons Rafael Argullol

El crim el podem entendre com un delicte que es considera una obra i, fins i tot, una obra perfecta. I també el podem entendre com un delicte de sang on, per tant, hi ha implicada la violència. Encara no he vist cap cas en què es pugui parlar d'un home que mata amb plena consciència que mata, amb plena acceptació d'aquesta conseqüència, tant de les causes com dels efectes del seu acte. Molts dels crims són fills directes de la por. Rafael Argullol

"El viatge comença amb el mateix ésser humà. Totes les investigacions sobre l'evolució d'aquest animal que nosaltres anomenem 'ésser humà' van vinculades a la migració i al viatge. Qualsevol viatge, per modest que sigui, implica un cert risc. Sobretot implica sortir d'un mateix per veure's des d'un altre mirador. Jo crec que es podria estar viatjant contínuament a un sol lloc." Rafael Argullol

"Cada vegada que l'ésser humà en el seu creixement desenvolupa un estat de tensió, de contradicció, de crisi, té una certa tendència a mirar-se al mirall del passat, de la infància, dels seus orígens, buscant una explicació per allò que està passant al present, i aleshores estableix ponts entre el present i el passat, que a vegades són ponts molt realistes, però a vegades són ponts molt idealitzats a través d'una mitificació." "Hi ha un element que sempre desperta un gran respecte en l'ésser humà,

El filòsof Rafael Argullol conversa amb Fèlix Riera sobre la passió de la ira: "En les dues arrels que nosaltres mentalment i espiritualment hem heretat, a Europa i a Occident, la ira dels déus hi és molt present. Hi és tan present que a vegades es barreja amb un concepte que els grecs tenien molt clar, a la tragèdia grega, per exemple, que era l'enveja mateixa que els déus arribaven a tenir pels homes." "Més que una ira positiva i una ira negativa, el que diferenciaria és entre dos temps, dos

El filòsof Rafael Argullol convesa amb Fèlix Riera sobre la passió per la identitat: "La identitat és una multiplicitat. La identitat unívoca no existeix. Jo sempre dic que no existeix ni tan sols als nostres pensaments més íntims, perquè quan tenim pensaments íntims ens sembla que fem monòlegs, però en realitat ja estem fent diàlegs. O estem fent polifonies perquè el que estem pensant contrasta amb el que ens agradaria que fos, amb el que hauria pogut ser, allò que desitjaríem que fos. És a dir,