Emilio Santiago Muiño parla sobre horts en museus, moviments socials i polítiques públiques, ecofascismes, acceleració, decreixement i sobre com un horitzó d'utopies més humils pot significar a llarg termini una manera de tornar a casa.

AMOQA (Athens Museum of Queer Arts) és un projecte col·lectiu i autogestionat, dedicat a la recerca, estudi i programació d'activitats sobre sexualitat i gènere, que opera a Atenes des de l'any 2016.

Jennifer Lucy Allan parla sobre meteorologia i auralitat, volums, distància i comunitats, sons desconnectats de la seva funció, forats de YouTube, de forats als arxius oficials i arxivistes amateurs. I... sirenes de boira.

Aquest programa, comissariat per Wave Farm, presenta un repàs internacional a obres que exploren el so de l'espectre de ràdio d'ona curta (2-30 MHz) així com l'experiència de l'escolta a llarga distància. El podcast presenta els treballs sonors de Patrick Harrop, Ed Osborn, Javier Suarez Quiros, Mark Vernon, William Basinski, Nicholas Knouf, Edward Ruchalski, Sally Ann Mcintyre, Stephen Bradley, Pietro Bonanno, Linda Dusman & Alan Wonneberger, Jeff Gburek, Jed Miner, Amanda Dawn Christie i Lee

Domènec ens parla sobre els seus processos de treball i documentació –el que ell anomena una "investigació bastarda", sempre a cavall entre l’art, l’antropologia, la sociologia, la història, el periodisme i l'activisme)–. Reflexiona també sobre la naturalesa dels espais de l'art en tant que espais púbics, i repassa en profunditat algunes de les seves obres més destacades.

Prenem uns mates amb val flores i xerrem sobre pedagogia queer, escriptura i microactivismes, sobre la pràctica docent com a pràctica política, sobre el queer com a forma de dissidència capaç d'activar sabers deshetrosexualizants i sobre la necessitat d'articular noves maneres d'habitar i escriure les nostres identitats que derroquin les fronteres del gènere, la raça i la classe.

Nina Power reflexiona sobre el poder ideològic del llenguatge; sobre els sistemes de vigilància, control i violència estatal; i sobre la necessitat de revertir les lògiques salvatges del neoliberalisme a partir de les estratègies del comunalisme o la seva pròpia noció de “decapitalisme”.

Griselda Pollock ens parla sobre la seva participació en els moviments d'alliberament de la dona dels anys setanta a Anglaterra, així com sobre les confluències entre feminisme i història de l'art. Pollock defensa la necessitat de descentralitzar i pluralizar els sabers, i articular estratègies de resistència específiques per a cada context socio-polític. Així mateix, reflexiona sobre les tecnologies de la memòria, el trauma, les relacions edípiques i matern-filials, les narratives de progrés i

Martha Rosler analitza i problematiza la proliferació dels sistemes de vigilància i les representacions del jo en la societat contemporània, alhora que ens parla dels circuits de l'art als anys setanta, de l'escena seminal del vídeo art i de la necessitat de seguir perseguint utopies.

Kenneth Goldsmith parla de la relació del modernisme i Internet, de literatura trencadora i conservadora, de comunisme literari apropiacionista i d’allò que ell anomena el seu "tercer acte".

María Salgado parla sobre poesia low tech, sincretisme, spoken text, escriptura i oralitat, canals ocupats, virtuts del prefix an, drogues, i la tensió productiva entre les frases en ús al carrer i les que estan guardades als llibres.

Laura Mulvey contextualitza, actualitza i matisa la profunda influència de “Visual Pleasure and Narrative Cinema”, text fundacional de la teoria cinematogràfica feminista i de la seva denúncia de la "mirada masculina" de Hollywood, al mateix temps que obre el debat a la “mirada queer” i “la blancor universal” de Hollywood. A més, Mulvey reivindica l'oralitat com una història des de sota i posa l'exemple dels “compilation films” (pel·lícules amb material d'arxiu reescrits amb una nova narrativa) com

Marysia Lewandowska parla del Women’s Audio Archive, de la necessitat vital de generar contrarrelats en el marc dels règims totalitaris, de com es teixien xarxes abans de la xarxes, de les fronteres entre el privat i el públic, del procés de negociació que produeix el desplaçament d'un àmbit a l'altre, de les responsabilitats de l'arxiu i de la potencialitat de generar converses des de l'art.

L'artista italià Mitra Azar sobre punts de vista i mirada incorpòrea, drones, fronteres, nomadisme, arxius sense fi, processos, “artropocè” i de les zones de conflicte com a brou de cultiu de pràctiques creatives.

L'ecofeminista Yayo Herrero parla sobre les diferents manifestacions de l’ecofeminisme; sobre la gestió política dels desitjos, les expectatives i les necessitats; sobre la importància dels treballs reproductius i la necessitat d'establir nous patrons de coresponsabilitat social i institucional; i sobre la gestió dels comuns.

La directora i activista Lizzie Borden parla sobre les seves tres primeres pel·lícules -"Re-grouping” (1976), "Born in Flames" (1983) i "Working Girls" (1986)-, sobre creació cinematogràfica inductiva i deductiva, sobre rodar sense guió, sobre la importància del muntatge, sobre l'ús de les estratègies documentals en pel·lícules de ficció, sobre la distribució alternativa com a forma d'activisme, sobre l'absència de representació de les dones en l'àmbit cinematogràfic i sobre la seva concepció de la

Zach Blas parla sobre plagi utòpic, biomètrica, patrons de vida, moments impensables, sobre identitat, opacitat, paranodes, sobre l'especulació entesa com a utilitat i sobre com concebre, avui, alternatives sensuals al micro-relat total d'Internet.

John Mason parla sobre la cultura, els rituals i els sabors com a motor de resistència, identitat i memòria; els traspassos culturals derivats dels moviments migratoris i la història del poble yoruba. Mason reivindica també la història no explicada del paper de la dona com a inventora i l'impacte polític, social i econòmic dels espais ocupats per la dona, com l'agricultura, l'educació o les cures pediàtriques, geriàtriques i afectives.

Raquel Gutiérrez parla de revisió semàntica i experimentació política, del fracàs de la política d’"afegiu-hi dones i remeneu", de feminismes populars i lluita de dones, del que passa quan el Suma Qamaña (el bon viure) deixa de ser camí i es converteix en model i de com inscriure l'agenda de l'autonomia del cos en la seva noció de “la política en femení”.

Alberto Berzosa parla sobre el paper del cinema abans de la Transició, partint de dos casos d'estudi: el cinema homsexual i el cinema militant.